Naps en fonya: de febrer 2016

dilluns, 29 de febrer del 2016

Ja deu faltar poc perquè reconstruïm la sopa d'all.

(Dedicat al meu pare que en va menjar per esmorzar cada dia que va ser a casa, que jo pugui certificar)

L'amistat és un contracte totalment lliure i amb molt poques clàusules. Altra cosa és l'abast d'aquestes clàusules.

Si vols tenir sempre el vent de popa, millor no ser gaire exigent amb el port de destí.

Quan s'arriba definitivament al final, tot continua.

¿Quin problema hi ha que tots tinguem la raó?

D'una cosa pots estar (gairebé) segur: no hi ha res que sigui totalment segur.

De cop i volta va començar a ploure bitllets al barri dels pobres. Mig segon després ja no eren bitllets de curs legal.

Perdona. Abans de dir-m'ho a mi, digues-l'hi al mirall.

És tan laboriós decidir què hem de fer, que mentrestant anem fent el contrari.

Portar el mòbil a la butxaca dels pantalons em deu haver provocat impotència transitòria; és a dir, que només trempo quan vibra.

Els anglesos ho tenen clar: la ironia talla com l'acer i, de tant en tant, fas alguna planxa.

Pots buscar sense trobar. I pots trobar sense buscar. Tanmateix, el més plaent és quan convergeixen totes dues accions.

Ens hem venut el món i ara en busquem d'altres per anar de lloguer.

N'hi ha tantes de quimeres, que és estrany que no siguin elles les que ens persegueixin.

Molts ja no fem preguntes. Passem directament a les guntes.