Els que no som calbs ni manifestos ni de cap altra mena, trobem la mateixa tristesa (serà perquè és encomanadissa?) en els perruquins i els seus usuaris...
No us ho creureu, però un servidor que és del primer grup de fa vint anys, es va topar aquesta setmana al tren, davant per davant, amb un perruquí. L'usuari, relativament jove, vaig suposar que comercial pel vestruari i el maletí, no devia haver tingut un bon dia, i la seva cara ho demostrava, i el perruquí encara més. El vaig tenir al davant una hora, i vaig esforçar-me que no es notés que l'observava i que me m'afectava. L'entrada al blog era inevitable.
Em sembla que el millor és acceptar-ho com més aviat millor. De fet, pensava que ja no se'n feien servir...
ResponEliminaJo els trobo patètics el perruquins, vull dir que a part de ridículs em fan patir.
ResponEliminaHi ha calbs molt interessants. Em consta.
Els que no som calbs ni manifestos ni de cap altra mena, trobem la mateixa tristesa (serà perquè és encomanadissa?) en els perruquins i els seus usuaris...
ResponEliminaNo us ho creureu, però un servidor que és del primer grup de fa vint anys, es va topar aquesta setmana al tren, davant per davant, amb un perruquí. L'usuari, relativament jove, vaig suposar que comercial pel vestruari i el maletí, no devia haver tingut un bon dia, i la seva cara ho demostrava, i el perruquí encara més. El vaig tenir al davant una hora, i vaig esforçar-me que no es notés que l'observava i que me m'afectava. L'entrada al blog era inevitable.
ResponEliminaI tant que m'ho crec... Ho veig com si fos una peli...
ResponEliminaPodria haver estat un microrelat (o un microretrat)...
ResponElimina